Explicar la realitat

Tal com està analitzada la societat actualment, molt sovint no es té en compte el gènere. És necessari revisar les estadístiques, els indicadors i els estudis econòmics per incloure la perspectiva de gènere.

*

Els números

17. Revisar les estadístiques i indicadors, amb perspectiva de gènere

Les formulacions estadístiques sobre pobresa estan basades en mitjanes que en molts casos ignoren la perspectiva de gènere i que, per tant, no reflecteixen la realitat clarament. Com explica Ángel Belzunegui Eraso, director de la càtedra d’Inclusió Social i professor titular de Sociologia de la Universitat Rovira i Virgili, “falta una certa perspectiva de gènere a l’estadística, quan bona part de les persones que treballen els números són homes”. Per exemple, “la majoria de les institucions construeixen les estadístiques familiars amb mitjanes”, cosa que fa que passin coses com que als resultats de les estadístiques oficials per Espanya de l’índex de risc de pobresa (AROPE, per les sigles en anglès: At Risk of Poverty and/or Exclusion) no hi hagi diferència entre la pobresa masculina i la femenina, quan molts altres indicadors evidencien que elles perceben salaris i pensions més baixos i que són les que tenen taxes superiors d’atur.

Com expliquen Margarita Vega Rapun i Juana Lamote de Grignon Pérez, de la Universitat de Barcelona, en la introducció a l’estudi Los indicadores de bienestar desde una perspectiva de género en España, “els indicadors de gènere només han començat a tenir presència molt recentment. A principis de la dècada de 1980 es comença a tenir en compte l’impacte que les decisions polítiques estaven tenint sobre la pobresa i sobre les persones i és llavors quan s’impulsen un conjunt d’indicadors socials amb l’objectiu de seguir l’evolució en àrees com la salut, l’educació i el treball, entre altres. No obstant això, aquests indicadors no van tenir en compte les diferències de gènere fins ben entrada la dècada dels vuitanta, quan comença una veritable preocupació per registrar aquestes diferències”.

Fins fa molt poc els indicadors de gènere no tenien presència

La desagregació per sexe es va institucionalitzar a Pekín, el 1995

Sovint els indicadors no reflecteixen la realitat clarament

Segons expliquen, tot just llavors es van començar a demanar indicadors desagregats per sexe i la creació d’indicadors específics que mostrin les realitats i les necessitats d’ambdós sexes. I al 1995, a la IV Conferència Mundial sobre la Dona, a Pekín, es van marcar les directrius per consolidar la igualtat d’oportunitats, i es va recomanar “la recollida i anàlisi periòdiques d’indicadors de benestar desagregats per sexe amb la finalitat d’utilitzar-los en la planificació i aplicació de polítiques i programes”.

Els primers passos en la producció d’indicadors sensibles al gènere van arribar, segons les autores, de la mà d’organismes internacionals com el Banc Mundial, la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) i les Nacions Unides. A partir de 1995 es van promoure indicadors com l’Índex de Desenvolupament de Gènere (IDG), que ordenen els diferents països en funció de la situació de desigualtat entre sexes. A l’IDG Espanya va obtenir un 53,6 sobre 100 al darrer estudi de la Unió Europea, de 2015.

Encara queda molt camí per recórrer, tant a Europa com a la resta del món. El mateix PIB, a partir del qual s’extreuen la majoria de conclusions sobre l’estat de les economies del món, no inclou la perspectiva de gènere, en el sentit que no té present —entre altres coses — el treball no retribuït.

*

Estudis de l’economia

18. Revisar els estudis econòmics (macro i micro) amb perspectiva de gènere

Així com a les estadístiques falten encara indicadors amb perspectiva de gènere, és evident que el mateix passa als estudis econòmics. Per això les economistes feministes recomanen una revisió dels estudis, tant a nivell macro com micro, tenint present la perspectiva d’ambdós sexes, i de tots els aspectes que afecten el gènere.

Cap estudi és complet si no es té en compte la perspectiva de gènere. Moltes universitats ja estan revisant les metodologies perquè la perspectiva de gènere sigui una realitat en la investigació.
L’Observatori d’Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona insisteix: “una investigació certament de qualitat hauria d’eliminar el biaix androcèntric en el disseny, contingut i resultats, ser socialment inclusiva i garantir l’equilibri de gènere als equips d’investigació i a tots els nivells de decisió”.

La perspectiva de gènere a la investigació és obligatòria per presentar propostes de projectes de les convocatòries del programa Horizon 2020, i la llei espanyola 14/2011, d’1 de juny, de Ciència, Tecnologia i Investigació exposa al preàmbul la perspectiva de gènere com a innovació científica. La inclusió de la perspectiva de gènere a través de la seva incorporació als continguts de la investigació científica és també un dels principis bàsics de l’Estratègia Espanyola de Ciència i Tecnologia.

“La perspectiva de gènere assumeix que homes i dones no són grups homogenis, així que no es restringeix únicament a les dimensions de sexe-gènere, sinó que incorpora múltiples complexitats que afecten el gènere, com la classe social, la raça-ètnia, l’edat i altres marcadors de diferència i de desigualtat.” Els punts principals són: la igualtat de gènere a la composició d’equips investigadors, el gènere com una dimensió important a totes les fases de la investigació: disseny, marc teòric, metodologia i tècniques, anàlisi de dades i publicació dels resultats, l’interès i l’impacte de la investigació per les persones implicades com a subjectes de la investigació i donar veu a les experiències de dones i de sectors socials minoritzats, facilitant-ne l’empoderament social.

*

Una altra riquesa

19. Fer servir alternatives al PIB

Si les estadístiques estan malament, doncs és normal que siguin erronis els càlculs de la macroeconomia “perquè ometen la meitat de la població”, com diu Katrine Marçal, cap d’Opinió d’Aftonbladet, el principal diari de Suècia, al llibre ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? (Debate).

En la mateixa línia que Marçal, l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere, a l’estudi Beneficis econòmics de la igualtat de gènere a la Unió Europea explica que en la comptabilitat estàndar utilitzada per les nacions per calcular el PIB “s’especifica el sector de la llar només incloent-hi el consum, els guanys i els salaris del treball formal (...). El valor del treball de producció no pagat a la llar no es troba a les comptabilitats nacionals, malgrat que aquestes activitats creen valor i contribueixen al benestar d’individus i famílies”.

Fa ja molt temps que economistes feministes treballen amb estimacions econòmiques alternatives al PIB. A la investigació de la UE calculen que a Espanya el valor del treball de cures no retribuïdes representa el 25% del PIB. Els números, i llavors les polítiques, podrien ser ben diferents si s’assumís la perspectiva de gènere.

Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona conclou que si es comptabilitzessin les cures, el PIB català seria el 23,5% superior. I al Pla per la Justícia de Gènere que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 2016 es proposa directament col·locar-les al centre mateix de l’economia, entesa com a activitat “que genera valor social i no només valor de mercat”.

De la seva banda, la Universitat Pablo de Olavide, de Sevilla, en una investigació realitzada per la Junta de Andalucía, sosté que si es calculés el treball no retribuït s’haurien d’afegir 132.200 milions al PIB de la comunitat, que quasi es doblaria. Segons l’estudi, que va tenir en compte el salari mitjà dividit per sexes, les dones aportarien 86.700 milions adicionals i els homes, 45.500.

“Aquesta quantitat monetària ens dóna una idea del valor que té aquest treball tant per les llars, pel que fa a l’estalvi que suposa no haver de contractar treballadors externs per aquests serveis, com pels mateixos individus, doncs aquest és el sou que deixen de cobrar cada any a l’oferir el seu treball gratuïtament a la seva unitat familiar; com per l’Estat, que s’estalvia una part important del sosteniment de les persones a través de la transferència d’aquesta responsabilitat a les famílies, la qual cosa significa sobretot a les dones”, explica el document.

Malgrat la contundència d’aquestes xifres, que mostren que les dones contribueixen quasi el doble que els homes a la riquesa no comptabilitzada d’Andalusia, des de l’economia feminista s’ha vist que incloure els treballs reproductius al PIB no és suficient per avançar cap a la igualtat. “No es canvia res”, apunta l’economista feminista Carmen Castro. “Què significa comptabilitzar les cures al PIB? Al final, qui ho pagaria? Els estudis recents parlen directament de com variaria el PIB si s’hi incorporés la igualtat”.

En aquest sentit, una de les investigacions més àmplies ha estat la de la UE. Proposa cinc vies polítiques: disminuir la bretxa en l’educació terciària en ciències, tecnologies i matemàtiques; incrementar l’activitat laboral femenina; disminuir la bretxa salarial de gènere; ampliar la taxa de fertilitat com a resultat d’una distribució més equitativa del treball no pagat de cures, i la combinació de tots aquests canvis impulsats alhora. Si es fessin efectives les polítiques demanades per l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere es generarien per a 2050 uns 10,5 milions de llocs de treball més (el 70% per a dones), i el PIB per càpita augmentaria prop del 10%.

Dies com el 8 de març, on les vagues feministes tenen cada vegada més presència, són especialment rellevants per difondre aquest tipus de realitats.

*

Talent femení

20. Remarcar el talent i el lideratge femenins

L’aposta per la igualtat de gènere no només contribueix a construir una societat justa i respectuosa. Aquesta és la seva motivació principal, però també hi ha altres arguments que ajuden a empènyer a favor de les demandes feministes. Entre altres, l’econòmic: empoderar les dones és un bon negoci. Si elles s’incorporessin més al mercat de treball i hi hagués més igualtat, això tindria una traducció econòmica positiva pel conjunt de la societat, segons ONU Dones. “Quan el número de dones ocupades augmenta, les economies creixen”, indiquen. Segons estudis efectuats a membres de l’OCDE i altres països, l’augment de la participació de les dones a la força de treball —o una reducció de la disparitat entre la participació de dones i homes a la força laboral— produeix un creixement econòmic més ràpid.

Si es té en compte el gènere als estudis, es poden millorar les polítiques

No només fa falta investigar més, sinó també difondre els resultats

És necessari remarcar el talent femení, que es veu a les xifres

“Dades empíriques procedents de diversos països mostren que incrementar la proporció dels ingressos de la llar controlats per les dones, procedents del que guanyen elles mateixes o de transferències de diners, modifica els patrons de despesa en formes que beneficien fills i filles”.

Però no és només això, sinó que el sostre de vidre de les dones fa que es perdin talents. Hi ha en moltes dones, a l’igual que en molts homes, grans talents, que es perden les societats, els Estats i les empreses quan no es tenen en compte per pur masclisme i prejudicis.
Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional (FMI), explica: “la tasca realitzada per l’FMI demostra clarament que empoderar les dones té efectivament un irrefutable sentit econòmic. I tots —governs, sector privat i institucions financeres internacionals— hi tenen una tasca important”.

Per què? “En reiterades ocasions he manifestat que el creixement mundial ha estat massa baix durant massa temps, i que a més ha beneficiat a massa pocs. Alguns països afronten transicions, com l’ajust al preu del petroli; altres afronten la força immutable de l’envelliment de la població i les repercussions sobre la força laboral i el creixement de la productivitat”, explica Lagarde. “Les dones poden ser la solució a aquests problemes, bàsicament per tres raons”. La primera, perquè “poden impulsar el creixement i reduir la desigualtat (...). Els estudis que hem dut a terme mostren que l’increment de la participació de la dona a la força laboral pot tenir beneficis macroeconòmics significatius. Per exemple, si els països d’Amèrica Llatina augmentessin la participació laboral femenina fins al nivell mitjà dels països nòrdics (que ronda el 60%), el PIB per càpita podria ser fins el 10% superior”.

La inclusió de gènere no només propulsa el creixement, sinó que també és capaç de reduir la desigualtat de l’ingrés. “De nou, els nostres estudis demostren que passar d’un context de desigualtat de gènere perfecte a un d’igualtat de gènere perfecte equival a reduir la desigualtat d’ingrés dels nivells de Veneçuela als de Suècia”.

La segona raó per la qual l’empoderament de les dones suposa un punt d’inflexió és que pot contribuir a mitigar els efectes de la baixa natalitat en, per exemple, les pensions (les dones aporten més impostos i enriqueixen l’Estat).

Empoderar la dona ajuda a reduir la bretxa entre rics i pobres

Mostrar el talent femení a les xifres incentiva la inclusió social

Més dones treballant amplia la reserva de talent

“Al Japó, per exemple, un increment de la participació de la dona en la força laboral que la situés als nivells del nord d’Europa podria impulsar el creixement del PIB fins a 0,4 punts percentuals durant els anys de transició. Com que les taxes de creixement de Japó es situaran en torn al 0,5% aquest any i el proper, els beneficis econòmics poden ser enormes”, afegeix.

“Les conseqüències de donar feina a un número més gran de dones molt qualificades sobre el creixement de la productivitat en general podrien ser fins i tot més significatives: fins a 0,4 punts percentuals anuals a Canadà”.

Per tant, l’accés d’un número més gran de dones a la força de treball ampliaria la reserva de talent del mercat laboral, impulsant la productivitat i el creixement.

La tercera raó per la qual, segons Lagarde, una participació econòmica superior de la dona és positiva és que promou la diversificació.

“Als països de baixos ingressos i en desenvolupament, passar de la desigualtat de gènere perfecte a la igualtat perfecta equival a passar d’una economia molt poc diversificada a una altra amb una diversificació de les exportacions normal. Com? Tancar les bretxes de gènere en educació amplia la reserva de capital humà, que és fonamental per a la innovació tecnològica. Tancar les bretxes de participació laboral incrementa també la capacitat d’un país de crear i executar idees, una qüestió essencial per la diversificació”.

La tasca és difondre aquestes realitats perquè la igualtat sigui més efectiva.

*

Violència econòmica

21. Mostrar que hi ha violència econòmica en la dependència de la dona cap a l’home

Hi ha un altre tema que està ocult en les explicacions i que és necessari remarcar, i és la violència econòmica que existeix com a conseqüència de la dependència econòmica de la dona cap a l’home. Hi ha moltes formes de violència, i algunes són molt sutils. Tant que estan estandaritzades. El 50% de la població femenina entraria en risc de pobresa si visqués sola (enfront del 24% dels homes —veure article inicial del Dossier ‘Violencia económica de género’, a la revista número 53 d’Alternativas económicas).

La violència econòmica de gènere forma part d’un model de societat en què el treball de la dona està tan minusvalorat que té un valor menor dins del sistema econòmic laboral, i no té cap valor quan es tracta de treball reproductiu. O el que és pitjor: un sistema que castiga directament les dones quan són mares, tant en el càlcul de la seva pròpia pensió com en la falta d’ajuda per la seva independència i integració al mercat laboral, sobretot en els primers tres anys de vida del nadó.

Encara fa falta recórrer un llarg camí abans que aquesta violència tingui un fre definitiu. És un món contradictori i hipòcrita. Sense enrojolir, quasi la meitat dels europeus, segons l’Eurobaròmetre d’octubre de 2017, consideren que el rol més important de la dona és cuidar els fills i la família (òbviament, sense retribució ni reconeixement de cap tipus, per bé que la gran majoria opina que s’hauria d’eliminar la bretxa).

Aquest desavantatge brutal de la dona, a nivell econòmic i de rol que ocupa en el sistema, deriva en una manca d’autonomia que fa que elles estiguin més sotmeses a l’hora de prendre decisions a casa, decisions de tota mena.

La dona perd tot poder de negociació dins de la família quan redueix la jornada laboral o directament deixa de treballar. I el risc de patir més violència, ja sigui física o psicològica, augmenta. La falta d’autonomia pot venir d’una aparent bona intenció, molt lligada als valors tradicionals i amb un embolcall que podria assemblar-se a l’amor: “No et preocupis pels diners, simplement pren-te el temps que necessitis pels nens. Som una família i ja comptem amb el meu salari”. En un panorama laboral desolador, és una trampa en la qual cauen moltes dones sense adonar-se del perill enorme d’aquest deixar-se portar. Amor seria donar suport a la dona en tot el que l’home pugui perquè ella tingui més possibilitats d’avançar en la seva carrera professional, sense por a què la dona prosperi fora, compartint les tasques de la llar d’igual a igual, i permetent la màxima llibertat econòmica, que al cap i a la fi és la que permet tenir llibertat de decidir si vol viure sola o en companyia i escollir la parella que es vulgui.
És molt important explicar que existeix la violència econòmica i amb quines formes es manifesta. S’ha de difondre aquest tipus de violència tant com es difon la violència física.

*

Igualtat a l’educació

22. Establir la igualtat als plans educatius de les escoles de negoci i de les facultats

Com expliquen des de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona, “a la docència la perspectiva de gènere implica revisar el biaix androcèntric de les nostres disciplines i qüestionar els supòsits de gènere i estereotips ocults, ja que els processos de producció del coneixement no poden deslligar-se de la cosmovisió de gènere”.

És important que la docència incorpori la perspectiva de gènere

S’ha de parlar de gènere a les guies docents i als programes

La perspectiva de gènere a la docència implica, segons aquest Observatori, “incloure el coneixement produït per les dones científiques i expertes, sovint invisibilitzades a nombroses disciplines, així com incorporar perspectives crítiques que desvelin conceptualitzacions androcèntriques”.

L’anàlisi de sexe i/o gènere, per ser considerats perspectiva de gènere, han d’incloure una anàlisi que desveli les causes i mecanismes socials i culturals que sustenten les desigualtats de gènere.

El Tercer Pla d’Acció entre Dones i Homes de la UAB (2013-2017) visibilitza i fomenta la perspectiva de gènere a la docència. Recomanen “explicitar la perspectiva de gènere a les guies docents i els programes de les assignatures des d’un model inclusiu”.

L’observatori esmentat ha elaborat la Guia per la perspectiva de gènere a la docència com a instrument de suport teòric a la introducció de la perspectiva de gènere als plans d’estudi. El document també és d’utilitat per al professorat que estigui interessat a incorporar la perspecitva de gènere a la docència.

Aquest tipus de perspectives és important que siguin tingudes en compte a totes les universitats i també a les escoles de negoci, on moltes vegades els temes de gènere ni tan sols són presents a l’agenda.