07 Coop57 // Els rèdits de la lluita que no s’abandona

Un conflicte laboral aparentment perdut pels treballadors va generar una caixa de resistència que va acabar esdevenint llavor d’una cooperativa de serveis financers de gran solvència al servei de l’economia solidària. Un cercle virtuós ben atípic.

En el punt àlgid del conflicte laboral de l’editorial Bruguera, el 1986, i amb l’empresa ja a mercè del Banc de Crèdit Industrial —peça clau de les reconversions impulsades pel Govern de Felipe González—, van posar els treballadors entre l’espasa i la paret i els van dir: o caixa o faixa. O accepteu aquestes indemnitzacions, testimonials, o us quedareu sense res de res.

La majoria va acceptar com a mal menor la proposta, assumida amb resignació pels sindicats majoritaris. Però un centenar de treballadors, organitzats amb criteris autònoms i molt influïts pels ensenyaments de José Antonio Díaz Valcárcel, referent del sindicalisme autònom que va treballar a Brugera fins a la seva mort, el 1985, van decidir que seguirien la lluita fins al final, costés el que costés. Per coherència i per dignitat.

La coherència i la dignitat solen ser valors molt apreciats, però no sempre es rubriquen amb final feliç i a vegades fins i tot acaben com el rosari de l’aurora. Però quan s’acaba bé, no se sol explicar gaire, no sigui cas que l’exemple s’estengui. La lluita dels insubmisos de Bruguera no és que acabés bé, sinó de pel·lícula: no només van cobrar la indemnització màxima, molt superior a la de “caixa o faixa”, sinó que les retencions dels salaris de tramitació guardades en una mena de caixa de resistència van servir, una vegada tancat el capítol de Bruguera, com a llavor d’una cooperativa de serveis financers per impulsar iniciatives empresarials i cooperatives autogestionades. Se’n va dir Coop57 —el número 57 va acabar sent fetitxe dels sindicalistes insubmisos, convençuts que els portava sort— i avui és una peça clau de l’engranatge de l’economia social i solidària de tot Espanya, amb organitzacions territorials a sis comunitats autònomes —Catalunya, Aragó, Madrid, Euskadi, Galícia i Andalusia—, 750 entitats membres i 3.600 persones sòcies, que gestiona aportacions que ja superen els 32 milions d’euros i un saldo de préstecs vius de més de 13 milions.

ECONOMIA AUTOGESTIONÀRIA

“No ens podem creure les coses que ens diuen per desanimar-nos i fer-nos abandonar la lluita; sempre s’ha de lluitar pel que és just”, explica Paco Hernández, de seixanta-sis anys i acabat de jubilar, un dels dirigents sindicals —llavors a la CNT— que es van negar a acceptar el claudicant “caixa o faixa”. “Ara bé”, afegeix sorneguer, “si m’arriben a dir que les coses acabarien anant com van anar no m’ho hagués cregut mai; ni en el millor dels somnis ho podia imaginar”.

El conflicte de l’editorial Bruguera va generar una ‘caixa de resistència’ que va ser la llavor de Coop57

La cooperativa de serveis financers ja opera a sis comunitats autònomes i mou 32 milions d’euros

Un dels sindicalistes fundadors: “Ni en somnis em podia imaginar tot el que hem aconseguit”

Hernández recorda que quan, a mitjans ja de la dècada de 1990, va acabar el llarguíssim conflicte de Bruguera, amb la sentència del Tribunal Suprem donant-los la raó, la caixa de resistència per projectes autogestionats que havien anat alimentant amb part dels salaris de tramitació sumava la molt respectable xifra de 100 milions de pessetes (600.000 euros). I d’acord amb els mateixos advocats del Col·lectiu Ronda que portaven la causa van decidir que, en comptes d’embutxacar-se’ls, els posarien a treballar per regar projectes d’economia autogestionària a partir de tres potes: formació, organització i accés a finançament. 

D’aquesta última pota va néixer Coop57, que des de sempre es va portar amb molta cura perquè la caixa no s’evaporés de seguida, sinó que pogués servir, de veritat, com a palanca de canvi finançant el màxim nombre possible de projectes empresarials que empenyessin en aquesta direcció, avui coneguda com economia solidària. Al principi, la base era bàsicament l’entusiasme militant —que no ha desaparegut mai—, però de mica en mica es va anar consolidant una estructura professional que, amb l’arribada de Ramon Pascual com a gerent, a finals ja de la dècada de 1990, va fer el canvi de rasant que ha acabat portant a l’organització que opera avui: sòlida, eficaç, amb molts i creixents recursos i amb una manera de funcionar tan democràtica com professional. “Professional amb compromís”, resumeix Hernández.

La fórmula d’organització territorial, de base assambleària i completament horitzontal, és la que anys després va adaptar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH): si es crea un grup en un territori que vol funcionar com a Coop57, amb els seus valors i mètodes, i té la manera de fer-ho i d’aconseguir ser útil a l’economia solidària del seu àmbit, doncs endavant. Però que ho impulsin ells mateixos. La primera rèplica va brollar a Aragó i ara ja hi ha grups a sis comunitats autònomes. I a cada número del butlletí de l’organització es publiquen els noms de tots els nous socis de cada grup, així com cada préstec concedit —amb una explicació dels projectes receptors inclosos— i les condicions. 

Aquest creixement progressiu i sense modificar l’ADN de l’organització es percep també en les grans xifres purament macro. Entre 2010 i 2016, tot i la crisi econòmica, les aportacions de socis que gestiona l’entitat han passat de 8 a 32,9 milions d’euros, amb un saldo de préstcs vius que ha pujat en el mateix període de 6,4 a 13,2 milions.

DOS TIPUS DE SOCIS

Hi ha dos tipus de socis: les empreses i entitats, que poden accedir a la cartera de serveis —préstecs, pòlisses, avançament de subvencions, circulant, títols participatius, etc.—, i les persones a títol individual o entitats que simplement volen participar-hi, dir-hi la seva i dipositar-hi estalvis amb la confiança que Coop57 sabrà com bellugar-lo al servei de l’economia solidària. Les aportacions obligatòries, que no estan retribuïdes, són de 901,52 euros per les entitats que volen rebre serveis i 300 pels individus i entitats col·laboradores. A partí d’aquí, totes les aportacions següents són voluntàries i es retribueixen a un interès més simbòlic que altra cosa, fixat per l’Assemblea general. Actualment, del 0,25%. A més, per evitar les dependències excessives de ningú —ni tan sols de la bona gent—, s’ha establert un límit d’aportacions voluntàries, que no poden superar els 10.000 euros anuals per entitat o persona.

Una cooperativa de serveis financers és una eina per donar serveis als socis i, per tant, tothom que n’aspira a rebre’ls n’ha de ser. Això vol dir que la cosa no va de tocar una porta i demanar un crèdit, sinó que abans t’han d’haver acceptat com a soci. I no tothom pot formar part de Coop57: la cooperativa vol treballar només amb l’economia social i solidària i té mecanismes d’avaluació per assegurar-se’n amb una comissió social específicament dedicada a això. “No volem avaluar només l’impacte social d’un préstec concret, sinó conèixer l’entitat en la seva globalitat. Abans de mirar cap número hem de veure què fa, com ho fa i quin impacte social té”, explica Xavi Teis, un dels portaveus.

Si l’avaluació acaba amb èxit, llavors ja es pot fer sòcia i a partir d’aquí accedir a la cartera de serveis... sempre i quan es compleixin les condicions necessàries. Perquè aquí ve la segona part: Coop57 té també una comissió tècnica molt professional i no deixa diners que tem que es puguin perdre i, per tant, acabar perjudicant l’entitat, que és clau perquè l’economia solidària es pugui desenvolupar.

La cooperativa només treballa amb socis i els candidats són avaluats abans per la comissió social

La morositat és molt baixa perquè tots els mecanismes van encaminats a facilitar que els préstecs es tornin

Els avals es poden ‘trossejar’ i repartir entre tota la base social de l’entitat que demana el crèdit

Una altra cosa és que els criteris tècnics que s’apliquen a l’hora de decidir si un préstec es concedeix no són necessàriament els mateixos de la banca convencional. “El balanç i els resultats són importants, però no ho és tot; hi ha molts altres elements”, recalca Teis. El fet que l’entitat que demana el préstec sigui sòcia vol dir que ja hi ha un coneixement mutu notable, cosa que permet considerar elements com la seva capacitat de crear sinergies i xarxes amb altres entitats, el potencial de mobilització de la base social, el compromís dels socis, etc. Són elements que en conjunt poden acabar donant llum verda a operacions que de ben segur haurien estat rebutjades amb criteris ortodoxos. 

ACORDS SENSE NOTARI

Aquesta dinàmica de socis que remen conjuntament —a partir de criteris professionals, però no necessàriament els que ensenyen a les escoles de negocis— funciona molt bé. La morositat a Coop57 és molt inferior a la mitjana del sector financer: ronda només el 2%, quan al sector financer convencional s’ha enfilat amb la crisi per sobre del 10%. I això que a Coop57 els acords entre socis es tanquen sense ni tan sols haver de passar pel notari, cosa que naturalment també estalvia costos.

Una part del secret s’explica pel desenvolupament d’eines financeres tan originals i útils com impensables en els esquemes convencionals. Un exemple fabulós són els avals mancomunats personals, que han permès finançar molts projectes o iniciatives complicades des d’una perspectiva ortodoxa sense que els riscos recaiguin en Coop57.

Els criteris ortodoxos no són els únics que compten a l’hora de concedir un préstec

Hi ha fórmules per impulsar projectes poc convencionals sense posar en risc la cooperativa

El 2012 es va crear un fons de garantia de dipòsits intern com a assegurança addicional del projecte 

Tot préstec necessita un aval i segons de quines quantitats no és fàcil obtenir-lo, sobretot quan la seva viabilitat no està completament assegurada. Els avals mancomunats personals permeten superar aquesta paret: es tracta de trossejar l’aval entre tota la base social de l’entitat que demana el préstec, en funció de les possibilitats de cadascú. L’un avala personalment 50 euros; l’altre 300 i el de més enllà, 1.000. Òbviament, aquest aval només s’executarà en cas que no es pugui tornar el préstec i, per tant, tots els avalistes es deixaran la pell perquè el projecte sigui un èxit. Però ningú afronta personalment un risc superior al que, en el pitjor dels casos, pot afrontar la seva butxaca.

D’aquesta manera, les entitats que tenen una àmplia base social compromesa quasi mai queden sense accés a finançament. Ni tant sols per projectes de risc, que en el pitjor dels casos acabarà assumint la base social a partir dels avals mancomunats. I si fins i tot aquesta xarxa tan espessa arriba a fallar, l’entitat va crear el 2012 un fons de garantia de dipòsits intern per limitar l’impacte de potencials (i improbables) impagats en la solvència de la cooperativa.

MARGE PER ARRISCAR

“La raó última que ens va fer tirar endavant Coop57 és que cap projecte, sobretot de gent jove i per utòpic que sembli, no es quedi sense provar, i que alhora no posi en risc aquesta eina tan preciosa que tenim. El que digui la comissió tècnica va a missa, però amb els avals mancomunats personals es pot provar tot, per utòpic que sembli”, explica Hernández.

Que es puguin provar fins i tot projectes tan aparentment utòpics com guanyar una batalla sindical impossible, que aporti els fons necessaris per crear una eina potent de finançament al servei de les empreses que aspiren a canviar el món. Tan utòpics com Coop57.

MÉS INFO

ANY DE CREACIÓ: 1995
ENTITATS SÒCIES DE SERVEIS: 739
SOCIS COL.LABORADORS: 3.501
FONS PROPIS: 2,1 milions
APORTACIONS DELS SOCIS: 32,9 milions
SEU CENTRAL: c/ Premià, 13-15, baixos; 08014 Barcelona
TELÈFON: 93 268 29 49
WEB:  www.coop57.coop