08 Col·lectiu Ronda // Els advocats que fan por als poderosos

Els poderosos solen tenir grans despatxos al seu servei, però les classes populars compten almenys amb el Col·lectiu Ronda. La cooperativa sorgida d’un grup militant d’advocats laboralistes és un contramodel. I se’n surt molt bé.

uan els empresaris volen atemorir un treballador i aconseguir que faci el que volen, a vegades en tenen prou amb una advertència: “Compte, que t’enviaré un Cuatrecasas!”. O un Garrigues, o un Sagardoy: hi ha muntanyes de grans despatxos d’advocats al servei dels interessos de la patronal i dels poderosos, amb centenars de professionals d’alt nivell, recursos il·limitats i els millors sous. A veure qui és el guapo que gosa dir res.

Però les classes populars tenen el Col·lectiu Ronda. I a vegades, des de fa uns anys, quan els poderosos senten aquest nom, també comencen a inquietar-se: aquest despatx, que va néixer a Barcelona el 1972 com a unió d’uns advocats laboralistes —pocs, però amics i compromesos— i que el 1980, desafiant fins i tot els mandats del Col·legi d’Advocats, es va transformar en cooperativa, és avui una potentíssima referència jurídica dels treballadors i de les classes populars de Catalunya —i en bona mesura també d’Espanya—, que poden disposar d’una eina de defensa que no té res a envejar dels gegants del sector. Això sí: amb uns valors i una manera de fer —cooperativista i autogestionària— als antípodes.

LABORAL, PERÒ NO NOMÉS

L’ àrea laboral continua sent la més potent i la marca de la casa, però el despatx ha anat desenvolupant altres línies d’actuació, que també s’han anat convertint en referència: salut i treball —entre múltiples batalles s’ha destacat en assumptes com l’amiant—; jurídic-social, centrat en els drets dels usuaris i ara molt actiu amb tots els abusos bancaris, des de les preferents fins al procés de Bankia; i economia social. Sumant-hi l’àrea de serveis generals, que alimenta la pròpia casa (informàtica, comptabilitat, comunicació, etc.), el Col·lectiu Ronda compta ja amb 73 socis cooperativistes de treball: no és gens estrany, doncs, l’enrenou habitual de gent amunt i avall a la seu central de l’entitat, un edifici de 2.250 metres quadrats en propietat —i amb la hipoteca ja pagada!— al centre de Barcelona, al carrer de Trafalgar, a tocar mateix del local de ronda de Sant Pere que al seu dia va donar nom al despatx.

El despatx va fer-se cooperativa el 1980 desafiant els mandats del Col·legi d’Advocats 

Les àrees tenen plena autonomia i l’estructura és tan horitzontal que ningú mana sobre els altres

Cadascú es proposa el seu sou i es fixa després de discutir-lo amb els companys

Cada una de les àrees té plena autonomia de gestió, supervisada només pel Consell Rector i l’Assemblea general. I aquesta és una de les característiques més remarcables de l’experiència: l’autogestió no es proclama, sinó que s’exerceix. Aquí no hi ha un conseller delegat o un CEO amb poders per fer i desfer, sinó una estructura realment horitzontal, en què els càrrecs orgànics que marquen els Estatuts no tenen més poder que els altres. La presidenta del Consell Rector ni tan sols té vot de qualitat. I cadascuna de les cinc àrees existents s’organitza a la seva manera, amb la participació dels socis-treballadors respectius, amb transparència respecte a les altres àrees i unes estructures de coordinació que són bàsicament tècniques.

L’autonomia de les àrees arriba fins i tot a aspectes tan habitualment delicats com els sous, amb un mètode que segurament posaria els pèls de punta als guardians de l’ortodòxia: cadascú es proposa el seu i llavors es discuteix dins del grup, seguint el principi que a la igualtat de tasques ha de correspondre també igualtat de sou. “En ser grups relativament petits, és molt difícil escaquejar-se i el fet de ser tots no només companys sinó també socis facilita molt les coses”, explica Txé Gasch Hurios, membre del Consell Rector, amb més de vint anys a la casa i fill dels fundadors Josep Maria Gasch i Angelina Huriós.

La idea és que tots els treballadors acabin sent socis, seguint una de les màximes dels principis cooperatius, que concep els assalariats només en un estadi de prova, mentre s’està tastant si la compenetració és prou forta com per augmentar el grau de compromís. Com que aquesta és la lògica general, es pot planificar amb temps i sobretot estudiar plegats com afrontar l’aportació exigida als socis de treball, d’entre 9.000 i 15.000 euros, lògicament recuperables si es marxa de la cooperativa o a la jubilació.

ASSEMBLEA SOTA UN TIL-LER

Les grans decisions es prenen en assemblea —una persona sòcia, un vot— i entre aquestes no hi ha hagut mai el repartiment de dividends: pràcticament tots els beneficis es reinverteixen o es col·loquen a la caixa de resistència, cosa que ha permès, per exemple, comprar l’enorme seu central sense assumir riscos: s’ha pagat en un tres i no res.

Les assemblees no tenen cap semblança amb les juntes d’accionistes de les empreses mercantils: no només per la falta de jerarquies i la pràctica de democràcia radical, sinó fins i tot per l’entorn: el Col·lectiu Ronda les celebra en una masia del segle XVIII, can Fulló, a Argentona (Maresme), propietat de la cooperativa des de 1986 i de la qual un dels fundadors en va arribar a ser masover: sota el majestuós til·ler fins i tot la discussió més acalorada agafa per força un to més amable. La masia és a més un lloc ideal per reforçar els lligams entre els socis: s’hi fan activitats —a la carpa hi caben 200 persones—, però també està a disposició de l’esbarjo: comptant els matalassos a les golfes hi poden passar la nit fins a 30 persones.

La gestió és un èxit també en termes ortodoxos: la facturació ha passat de 4,7 a 8,5 milions en una dècada

Les consultes jurídiques ara cal pagar-les, però no s’espera a cobrar abans de posar-se a treballar

El despatx accepta només representar treballadors i entitats de propietat col·lectiva

És probable que tot aquest funcionament autogestionat, democràtic i igualitari faci arrufar el nas als grans gurús de les escoles de negoci convencionals, però quaranta-cinc anys després de fundar-se, el Col·lectiu Ronda no només ha sabut fer la transició generacional i s’ha convertit en un referent de qualitat, sinó que des del punt de vista d’estricta gestió empresarial és també un èxit rotund, fins i tot segons els paràmetres clàssics de l’ortodòxia i de les escoles de negoci del sistema: excepte un parell d’exercicis, sempre ha tingut beneficis. I en l’última dècada, ha doblat el número de persones sòcies —de 36 a 73— i la facturació anual ha passat de 4,7 a 8,5 milions d’euros, mentre l’empresa consolidava un patrimoni notable amb la nova seu en propietat. En aquest període, l’immobilitzat material ha passat de 758.000 euros a 8,69 milions.

Amb el canvi de mil·lenni —i coincidint precisament amb la voluntat de posar llums llargues per assegurar el relleu generacional—, la cooperativa va retocar el model per fer-lo més flexible: menys assemblees generals i més divisió de treball per àrees autogestionades, màxima autonomia dels tècnics amb criteris de total transparència, filosofia igualitarista però no al 100% —ara, les reponsabilitats es retribueixen i les árees tenen un petit sistema d’incentius per objectius—, introducció de criteris de professionalitat, alguns tan elementals com que les consultes jurídiques, per norma, es cobren… I voluntat decidida de créixer internament.

POCS SOCIS O MOLTS?

Al principi es preferia un model de pocs socis i molt cohesionats, però la mateixa dinàmica cooperativa aconsella que els assalariats acabin convertint-se en socis: “Va ser un gran encert emprendre el camí que va permetre incorporar nous socis; és una de les claus de la fortalesa que tenim”, explica Jordi Pujol, un dels fundadors, ja jubilat però encara molt vinculat a la cooperativa, on es deixa caure sovint. “Potser se sacralitzava massa això de ser soci; és com un matrimoni, sí, però com a tal també es pot desfer, i no passa res”, remata Gasch. Tot aquest procés de retocs es va acabar rematant amb l’ajuda de la consultora cooperativa Hobest —un joc de paraules sobre “el millor del millor”, en euskera i anglès—, convençuda que “100 caps pensen més que un cap” i, després de sis mesos de treball, es van posar les bases per als retocs que han acabat catapultant el Col·lectiu Ronda sense perdre cap dels seus signes d’identitat.

FLEXIBILITAT

Que les consultes jurídiques es paguin és un principi bàsic de professionalització, però no vol dir que no es facin excepcions a qui realment no té recursos. O que no es busquin fórmules, arribat al cas, per pagar els procediments en quotes o fins i tot quan es pugui. Tot i la flexibilitat, la taxa d’impagats acaba sent baixíssima i aquí no s’espera a cobrar per començar a treballar si s’accepta portar el cas. I que s’accepti no depèn dels diners que té el client al banc, sinó, en general, de la justícia de la causa i del perfil de qui s’adreça al despatx: el Col·lectiu Ronda no defensa presumptes assetjadors o maltractadors, però tampoc empresaris mercantils clàssics (però sí autònoms sense treballadors a càrrec i entitats de propietat col·lectiva, com cooperatives, fundacions o associacions). En canvi, té com a objectiu no deixar desemparat cap treballador: s’estudien tots els casos, tot i que lògicament s’intenta anar endavant només si s’hi veu possibilitats de victòria real i no només moral.

Es busca l’equilibri entre preus assequibles per als clients i sous dignes per als treballadors

25.000 abonats paguen una quota anual a partir de 55 euros per tenir accés a les consultes jurídiques

Per ajudar a tenir preus assequibles i alhora garantir sous dignes als treballadors que reforcin la solidesa del projecte, es va idear també un sistema d’abonats per abordar les consultes i assessories freqüents. La quota d’entrada és de 55 euros i la tarifa anual oscil·la entre els 55 euros de la bàsica i els 178 de la més alta, que inclou ja diverses àrees i permet accedir-hi a tots els membres de la família. Els 25.000 abonats són alhora massa social i una font permanent d’ingressos i, per tant, baluart de la independència del despatx.

La solvència econòmica del projecte és la millor garantia que el Col·lectiu Ronda podrà complir amb els objectius que té d’ençà que un grup d’amics —Francesc Gallissà, Pep Manté, Josep Maria Gasch, Angelina Hurios, Jordi Pujol, Joan-Lluís Jornet—, procedents sobretot d’ambients de cristians de base i de l’esquerra antiautoritària, van posar-se a treballar plegats per una causa en la que creien —defensar els drets dels treballadors en ple franquisme— sense fer cas als que els de ben segur els titllaven d’utòpics. I els objectius no eren només guanyar-se la vida defensant les classes populars, que ja sembla prou ambiciós i difícil, sinó ni més ni menys que “transformar la societat”, com li agrada subratllar a Pujol, un objectiu que considera plenament vigent. No és extrany, doncs, que el Col·lectiu Ronda sigui des de sempre un dels animadors de totes les iniciatives que han anat cristal·litzant en aquesta direcció, des de la federació de cooperatives fins a la Xarxa d’Economia Solidària, passant per la cooperativa de serveis financers Coop57, la fundació de la qual va pesidir uns quants anys el mateix Pujol.

Si aquell personatge dels Germans Karamazov s’hagués topat amb el Col·lectiu Ronda, no li hauria quedat més remei que admetre que els advocats poden ser també “una consciència que no es lloga”.

MÉS INFO

ANY DE CREACIÓ: 1972
SOCIS-TREBALLADORS: 73
ABONATS: 25.000
FACTURACIÓ ANUAL: 8,69 milions (2016)
SEU CENTRAL: c/ Trafalgar, 50-52, baixos
TELÈFON: 93 268 21 99
WEB: cronda.coop