Organització social

  • Junio 2018

    Per fer front a les cures hem de reorganitzar tota la societat: replantejar un nou contracte social perquè la feina i els estudis s’adaptin a la vida reproductiva, i no al revés.

     

    *

    Nou contracte

     
    1. Firmar un nou contracte social i un nou pacte del temps amb la vida com a centre
     
    Als últims anys s’ha parlat de la necessitat de crear un nou pacte social, que posi al centre  acabar amb les desigualtats. Per l’economia feminista, aquest nou contracte social no pot prosperar sense tenir present les enormes desigualtats de gènere. Aquest pacte hauria de posar, entre altres coses, les cures i l’economia reproductiva com a eix fonamental. És necessari que el firmin tant les empreses com els agents socials, l’Estat i governs autonòmics i municipals.
     
    Aquest pacte hauria de valorar el treball reproductiu com a part intrínseca de l’economia productiva i, per tant, coordinar els temps de cures amb els temps laborals, les escoles bressol o centres de gent gran, els permisos de maternitat i paternitat, les cures de la gent gran i l’accés a les residències.
     
    En aquest nou contracte, d’ampli espectre, s’hi hauria d’incloure també l’accés al treball, la igualtat salarial, les pensions, la protecció per atur, l’educació i l’accés als serveis de salut.
     
    Segons explica Begoña Marugán, de Comissions Obreres, en l’anàlisi La igualdad de género, pieza fundamental de un nuevo contrato social: “ni en el marc del contracte social inicial formulat per Rousseau, ni en el sorgit en el pacte social keynesià, que va donar origen a l’Estat del benestar, es va reconèixer la igualtat entre homes i dones”.
     
    Per això, proposa “aplicar polítiques de redistribució i reconeixement entre les persones. En comptes de buscar la complementarietat dels gèneres, el repte és compartir. I, per començar, caldria distribuir de manera més igualitària els temps i els espais, i això suposa compartir allò productiu i allò reproductiu, la feina i les cures.”
     

    El nou pacte hauria de valorar el treball reproductiu, avui oblidat

    En comptes de buscar la complementarietat, el repte és compartir

     
    Aquest nou contracte implicaria reconèixer la igualtat de gènere en la transversalitat de les polítiques. “Es tracta d’acabar amb l’univers masculí de referència, ja que la qüestió no és que les dones arribin on són els homes, sinó de compartir els espais, de compartir responsabilitats, de compartir el poder, de compartir la presa de decisions, de compartir la família, de compartir les tasques domèstiques i de cures, de compartir la feina i de fer-ho en les mateixes condicions. No només es pretén que les dones accedeixin a tots els àmbits polítics i laborals, sinó que ho facin en condicions d’igualtat i que el treball domèstic i de cures deixi de ser invisible i es comenci a considerar com a riquesa nacional en la comptabilitat, el desenvolupament dels països i el benestar de les persones”.
     
     

    *

    Una altra planificació horària

     
    2. Adaptar els horaris laborals i dels centres educatius
     
    Actualment l’escola acaba abans que els treballs. Per aconseguir arribar a buscar els nens i nenes a l’escola, el pare o la mare ha de demanar reducció de jornada o fer malabarismes amb extraescolars, cangurs (en el 99% dels casos, dones, moltes de les quals immigrants, que han de deixar els fills a altres), o demanar ajuda a àvies i avis, en cas que estiguin disponibles i tinguin salut per tenir cura dels néts. Són malabars. En el 80% dels casos són les dones les que demanen una reducció de la jornada per dedicar-se a la cura dels fills.
     
    El cert és que a dia d’avui els horaris escolars continuen pensats com en els vells temps: per a dones que no tenien una feina retribuïda i que es feien càrrec dels infants. Avui els horaris són demencials i en la majoria de casos són les dones les que redueixen la jornada per adaptar-se. Això implica no només salaris més baixos, sinó també menys drets d’atur, de pensió i més dificultats per ascendir i de ser reconeguda a la carrera laboral (més enllà que en les mateixes empreses aquesta situació propicia un nivell superior de rebuig cap a candidates dones en edat de reproducció o amb infants).
     
    Això genera alhora un estat important d’estrés en dones que no aconsegueixen arribar a totes les obligacions laborals i personals.
     
    Per l’economia feminista, aquesta situació ha de canviar. En primer lloc, perquè han de ser en igual mesura homes i dones els que tinguin cura dels infants en sortir de l’escola. No es tracta només d’una decisió individual o de parella; les autoritats públiques i les empreses tenen un paper important.
     
    D’aquesta manera, es trencaria d’una vegada amb una de les grans dificultats existents, cosa que permetria una vida laboral més acompassada amb la realitat de la vida mateixa. S’aconseguiria no només més igualtat, sinó també una incidència menor de les malalties relacionades amb l’estrès i la depressió. I una reducció de la despesa en salut pública, gràcies a la prevenció de malalties. 
     
     

    *

    Iguals i intransferibles

     
    3. Donar permisos de paternitat/maternitat iguals i intransferibles, per un període més llarg
     
    Al 2016 hi va haver més pares que van agafar-se un permís per ocupar-se dels seus infants. Però encara són molt pocs. De 278.509 permisos de maternitat, 272.821 van ser de la mare. En 5.688 casos el permís va ser compartit amb el pare, cosa que suposa el 9,22% més que l’any anterior. Els permisos de paternitat, més curts, al marge dels de maternitat i compatibles amb els compartits si la mare el cedeix, van sumar 244.468, el 2,37% més.
     

    Que els permisos siguin iguals, transferibles i cobrats al 100%

    Els permisos de paternitat i maternitat són clau per a la igualtat

    Espanya está molt lluny d’aconseguir la igualtat, i els permisos de paternitat i maternitat són fonamentals per establir les bases del que vindrà després. No només per la relació que es gesta en aquests primers temps, on la mare assumeix totes les cures, sap tot el que li passa el nadó mentre el pare està absent, i és el mateix nen o nena el que busca la mare quan necessita alguna cosa, sinó que s’estableix una situació que perjudica la dona en la seva carrera laboral.
    Suècia és un dels països que més s’acosta a com haurien de ser els permisos, segons l’economia feminista, que reclama permisos iguals i intransferibles, i per un període llarg.
     
    Els pares i les mares es reparteixen a Suècia, pràcticament com millor els convé, 480 dies de permís, que s’han d’agafar abans que l’infant compleixi 12 anys. 390 es paguen amb un 80% del sou i els 90 restants amb uns 20 euros diaris. D’ençà de la seva instauració, el 1974, el permís de paternitat i maternitat està considerat a Suècia una de les pedres angulars de la política familiar, les bases de la qual van implantar els socialdemòcrates a la dècada de 1960. En aquella època, el país, en ple boom econòmic, estava mancat de mà d’obra. S’havia d’incentivar les dones a què no deixessin de treballar al néixer el primer fill.
     
    A Espanya, la Plataforma pro Permisos de Paternitat i Maternitat Iguals i Intransferibles (PPIINA) impulsa una proposició de llei “que planteja que cada progenitor o progenitora tindrà dret a dos permisos amb diferent denominació, ambdós totalment intransferibles i pagats al 100% de la base reguladora. “1) Permís parental inicial de dues setmanes obligatòries a gaudir abans no transcorrin dues setmanes a partir del naixement, adopció, guarda amb fins d’adopció o acollida. 2) Permís parental per a la criança de catorze setmanes, de les quals quatre seran obligatòries i deu voluntàries. Aquest permís podrà gaudir-se en un bloc o, previ acord amb l’empresa, en diversos, però sempre abans que passin 12 mesos a partir del naixement, adopció, guarda amb fins d’adopció o acollida. Així, es permet a les famílies organitzar el període de criança d’acord amb les seves necessitats específiques. Aquest permís podria demanar-se a temps parcial, previ acord amb l’empresa i amb la condició que la persona treballadora es reincorpori a la feina durant el temps que no correspongui al permís pagat.”
     
    Al gener de 2017 el grup parlamentari confederal format per Unidos Podemos, En Comú Podem i En Marea va registrar una proposició de llei que recollia la proposta elaborada per la PPIINA.
     
    Al 2012 tots els grups parlamentaris havien aprovat la necessitat de la reforma en la línia indicada per PPIINA, però supeditada a “quan la situació econòmica ho permeti”. Des de llavors, la plataforma s’ha concentrat a desenvolupar els arguments econòmics, amb un dossier específic sobre el tema. Segons expliquen, l’equiparació del permís de paternitat amb el de maternitat suposa simplement eliminar una discriminació explícita de la Seguretat Social i de l’Estatut dels Treballadors i Treballadores. “Afortunadament, en aquest cas la reforma és molt barata, fàcil d’implantar i amb un alt rendiment en termes cost-benefici”, expliquen.
     
     

    *

    Més permisos

     
    4. Millorar els permisos de conciliació, sobretot els vinculats a les cures
     
    Quan s’ha de tenir cura d’algú a casa, són en més d’un 80% les dones les que se’n fan càrrec, amb tot el que això implica: Marianne Thyssen, comissària europea de Treball, Afers Socials, Capacitats i Mobilitat Laboral, i Vera Jourová, comissària europea de Justícia, firmaven plegades un article al blog Tribuna Abierta, d’Eldiario.es, on explicaven que al 2015 la taxa d’ocupació femenina se situava en uns 11,6 punts percentuals per sota de la masculina. I aquesta taxa d’ocupabilitat baixava uns altres 8,8 punts percentuals més si es tractava de dones amb un fill menor de sis anys. A més, una de cada tres dones treballava a temps parcial, mentre que, en el cas dels homes, aquesta xifra era inferior a un de cada deu.
     
    “La solució, en part, es troba dins de casa, si ells també assumeixen tasques que molt sovint queden relegades a les dones”, deien. “Assegurar-nos que la càrrega de les responsabilitats familiars no recaigui de manera desproporcionada sobre les espatlles de les dones ajudarà a combatre pèrdues econòmiques de 370.000 milions d’euros que afrontem cada any com a conseqüència de la bretxa laboral de gènere”.
     
    Una vegada assumit que el problema també es troba en qui concilia dins de la llar, les mesures per millorar la conciliació impliquen actuacions com l’aprofitament del món digital perquè, quan sigui necessari, es pugui treballar a distància. A més, proposen adaptar els horaris i garantir que els treballadors i treballadores puguin agafar-se almenys cinc dies a l’any per ocupar-se de fills i familiars malalts, “i que aquests dies es retribueixin, com a mínim, al nivell de la baixa per malaltia”. “Hem optat” —continuen Thyseen i Jourová— “per oferir a les famílies unes fórmules de permisos més flexibles, de manera que no només es facilita la vida als pares i cuidadors que treballen, sinó que també s’aconsegueix un repartiment més adient de les responsabilitats familiars”.
     
    Aquestes polítiques encara no s’han aplicat als Estats. De tota manera, les economistes feministes són crítiques respecte a aquestes previsions polítiques europees, en part perquè parteixen de les mateixes premises: “Volem aportar una mica de llum a la confusió sobre l’ús de termes com ‘polítiques d’igualtat’ o ‘conciliació de la vida familiar i laboral’ perquè darrera d’aquestes expressions solen amagar-se els vells discursos, vestits per a l’ocasió com a políticament correctes, però sense variar quasi ni una gota el lloc on miren i des del qual anomenen: públic, mercats, masculí, occidental, blanc, heterosexual…”, responen les feministes Amaia Pérez Orozco i Sira del Río, a la revista Rescoldos, de la Asociación Cultural Candela, en el número dedicat a dones. “Amb els mercats situats com a epicentre de l’organització social, en un món que ens fa imaginar un espai públic i un altre privat, nosaltres volem distanciar-nos de les anàlisis que tenen als mercats com a objecte d’interès preferent (encara que sigui des d’una posició d’antagonista)”. Les feministes proposen una redefinició completa de l’espai públic-privat, on la vida personal i les cures (tant d’infants com d’adults) formin part d’un tot i no estiguin separades com fins ara. Tenen en compte que els treballs reproductius són tan importants com els productius. I pensen que encara hi ha pendent un bon debat polític al respecte.
     
     

    *

    Casos especials

     
    5. Impulsar permisos especials de cures a pares i mares de nens amb malalties de llarga durada
     
    Actualment les famílies que tenen fills que requereixen cures especials tenen moltíssimes dificultats per poder conciliar la feina amb l’atenció familiar. El temps que necessiten per l’atenció dels fills pot arribar a ser de tot el dia i perllongar-se a períodes de mesos.
     
    Les informacions sobre els permisos per aquests supòsits es troben explicats, curiosament, a l’Instituto de la Mujer (d’alguna manera s’assumeix que seran elles les que se n’ocupin). Es pot sol·licitar una reducció de jornada de fins a mig temps, tant si hi ha filles o fills menors de 12 anys, o amb discapacitat física, psíquica o sensorial que no desenvolupi una activitat retribuïda, o per tenir cura d’un familiar directe, fins el segon grau de consanguinitat o afinitat, “que per raons d’edat, accident o malaltia no pugui valer-se per si mateix i no tingui activitat retribuïda”. I en els casos de naixements de filles o fills prematurs o que, per qualsevol causa, hagin de romandre hospitalitzats després del part, “la mare o el pare tindran dret a reduir la jornada de treball fins a un màxim de dues hores, amb la disminució proporcional del salari”. També poden demanar fins a mitja jornada, “durant l’hospitalització i tractament continuat del menor a càrrec afectat per càncer (tumors malignes, melanomes i carcinomes), o per qualsevol altra malaltia greu que impliqui un ingrés hospitalari de llarga durada i requereixi la necessitat d’atenció directa, contínua i permanent”.
     

    Les associacions demanen que s’apliqui la llei de dependència

    També es necessiten més recursos destinats a les cures

    La mesura implica la disminució proporcional del sou i es pot demanar fins que els nens o nenes tenen 12 anys.
     
    Són evidentment mesures insuficients, no només perquè les famílies a vegades no es poden permetre cobrar menys, sinó perquè a més les cures poden requerir-se molt més enllà dels 12 anys.
     
    Les associacions de familiars demanen una llei de dependència que realment s’apliqui. A més, demanen augmentar els permisos i la flexibilitat horària, incentivant els homes a fer-se càrrec també de la situació. I que l’Administració gestioni més recursos. Més enllà de les malalties dels infants, també cal tenir cura de les persones grans, un qüestió que serà cada vegada més important davant l’envelliment de la població.
     
     

    *

    No més mòbil

     
    6. Eliminar l’ús del mòbil i/o missatgeria laboral fora de l’horari laboral
     
    Cada vegada més les empreses donen a les persones que treballen mòbils d’empresa, o directament truquen als seus mòbils personals. França ja ha aprovat la possibilitat de desconnectar els telèfons mòbils a la sortida de la feina. A Espanya el tema s’està estudiant: no que es prohibeixi, sinó que les persones tinguin dret a desconnectar, especialment a determinats horaris, com els nocturns; sobretot quan es pot demostrar que la trucada no era una qüestió urgent.
     
     

    *

    Fora d’hores, no

     
    7. Conferències i seminaris en horari no lectiu, amb servei de cures per infants i persones dependents
     
    Actualment el món està dissenyat perquè moltes de les conferències, seminaris, actes, lliurament de premis i altres, es facin en horari no lectiu i fora de l’horari laboral.
     
    Al món acadèmic això és especialment rellevant. I té conseqüències directes en la vida de les persones, especialment de les dones. Són elles, com s’explica abastament en aquest extra, les que s’encarreguen majoritàriament dels infants i les que decideixen alhora que deixaran d’assistir a tertúlies, xerrades, conferències i altres activitats, sobretot si tenen infants a càrrec.
     
    Per resoldre aquest tema, algunes de les organitzacions que planifiquen els actes ja estan incloent en els seus pressupostos un espai per als més petits. Les mares o els pares que vulguin assistir-hi disposen d’un servei de guarderia, amb monitors especialitzats. Evidentment l’ideal seria que el sistema es canviés del tot, amb les cures com a part integral de la vida laboral i acadèmica. Però davant les dificultats perquè això passi, almenys algunes organitzacions ja tenen present que la família i les cures existeixen, i que, per tant, és imprescindible un suport a les cures. Això és el que ha fet, per exemple, la revista editora d’aquest extra, Alternativas económicas, en l’organització de les recents jornades d’Economia Social i el futur de l’ocupació. Una mica més de diners per contractar un servei de guarderia pot ampliar la quantitat de públic, cosa que mares i pares agraeixen. Més que una qüestió monetària, es tracta d’una actitud i d’un costum.
     
     

    *

    Compartir les cures

     
    8. Facilitar espais i recursos on els diferents models de famílies puguin compartir l’atenció d’infants i gent gran
     
    Són les dones, les que més pateixen les dificultats de compaginar cures, feina i vida personal, les que estan trencant les barreres per facilitar espais que permetin compartir l’atenció a infants i gent gran.
    Des de l’arquitectura ja s’estan dissenyant nous edificis i habitatges que incloguin espais per compartir les cures dels més petits. El Col·lectiu Punt 6 n’és un exemple. Format per arquitectes, urbanistes i sociòlogues, dissenyen espais que permetin la interacció, que siguin flexibles, que siguin segurs i ben il·luminats. La ciutat de Viena compta amb un projecte perquè hi hagi habitatges interconnectats a través d’espais per a infants, amb àrees específiques per a bicicletes i per a cotxets. A Espanya, Girona, Donosti, Barcelona, Palma, Santa Coloma i altres localitats ja estan impulsant estudis, projectes i programes en aquest sentit.
     
    A Barcelona, la ciutat compta amb diverses iniciatives comunitàries que contribueixen a la democratització de les cures. “Són projectes que sorgeixen de persones del territori per resoldre les seves necessitats de cures de manera col·lectiva i sense ànim de lucre”, expliquen a la pàgina de l’Ajuntament de Barcelona, a la secció de Programes de Temps i Economia de les cures. “Aquests projectes es caracteritzen principalment per la seva capacitat d’autoorganització col·lectiva, la contribució del treball voluntari que fan els seus membres i la transparència en la gestió econòmica i en la presa de decisions. Creen xarxes de suport mutu, vinculades al barri o territori i són gestionades pel grup mateix, tot i que poden comptar amb el suport de l’Ajuntament de diferents maneres, com la cessió d’espais o l’atorgament de subvencions. Alguns exemples de projectes d’iniciativa comunitària de suport a les cures són els de criança compartida, les iniciatives de cohabitatge per a persones grans o sèniors i els grups de suport a les cuidadores principals de persones amb dependència, malaltia o ancians”.
     
    En l’àmbit local, el mateix Ajuntament té des de 2006 el Programa d’Empreses amb Mesures Innovadores de Temps i Conciliació. Entre altres coses, s’ha promogut la xarxa NUST, Nous Usos Socials del Temps. Es tracta d’una iniciativa formada per empreses “compromeses a facilitar una millor gestió del temps i conciliació de la vida laboral, familiar i personal, afavorint la productivitat i un clima de confiança que beneficiï tant a l’empresa com a les persones que treballen, i contribuint a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania”. Aquesta xarxa treballa des dels àmbits públic i privat per facilitar l’harmonització del temps, intercanviar i difondre coneixements i experiències entre empreses en l’àmbit de la gestió del temps i la conciliació, i generar sinèrgies.
     
    La xarxa està formada per més de 100 empreses i organitzacions (petites, mitjanes i grans) de diferents sectors d’actuació.
     
    Des del mateix Ajuntament s’impulsen altres programes, com Temps per tu (per a persones amb dependents a càrrec) i Patis escolars oberts al barri, amb impuls de zones de joc fora de l’horari escolar i activitats lúdiques als patis de les escoles.
     
    A vegades no es té el suport de les autoritats i és la mateixa ciutadania la que s’autoorganitza, per exemple contractant entre diverses famílies mares de dia, quan no es disposa d’escoles bressol o estan sobrecarregades. A Saragossa s’ofereixen tallers sobre les xarxes de cures. La feminista María Añover, que s’encarrega del curs, proposa al blog ZAC crear un web que posi en contacte les persones que necessiten cures i les que n’estan proporcionant. La idea és “generar una xarxa de cures a la ciutat de Saragossa, tant física com en format web per posar la sostenibilitat de la vida al centre del sistema. La finalitat que persegueix és poder crear col·lectivament una nova comunitat que dissenyi noves formes d’atenció i de cures, i nous serveis en comú, rebutjant els mercats i allò monetari com a eix de l’anàlisi, posant l’atenció en el manteniment de la vida i el temps de vida”, explica Añover.
     
    “Aquesta xarxa estarà formada tant per persones que aportin cures (mestresses de casa, professionals en àmbits de l’educació, de la sanitat, empleades domèstiques, entre altres), com per persones que necessitin cures (gent gran, persones dependents, col·lectius vulnerables en el sistema de cures actual, etc.), entitats públiques i privades vinculades al sector, associacions, col·lectius socials i qualsevol persona que en vulgui formar part. No obstant això, “aquesta xarxa de cures serà dinàmica i per aquest mateix motiu pot ser transformada d’acord a les necessitats de les persones que hi participin”.
     
     

    *

    Criança que es comparteix

     
    9. Noves maternitats i paternitats. Buscar espais de criança compartida
     
    Com explica la Consultoria Social Spora, “als últims anys ressona entre les formes d’organitzar la criança i l’educació en la primera infància l’expressió ‘criança compartida’, un concepte que per la seva novetat està generant certa confusió”.
     
    Criança compartida és, segons l’equip que ha impulsat el projecte Els Grups de Criança i Llars de Criança a la ciutat de Barcelona, el nom que han escollit alguns grups de família per organitzar-se i donar resposta a les necessitats de cures dels infants davant la falta de places i el descontentament amb algunes escoles bressol.
     
    Aquests grups de criança s’autoorganitzen i poden ser molt diferents entre si. No obstant això, indiquen, tenen alguns elements comuns: “Es tracta de grups de famílies amb fills i filles en l’etapa prèvia a l’escolarització obligatòria; que disposen d’un espai adient per a la criança i, en molts casos, amb un acompanyament educatiu; els seus projectes pedagògics giren al voltant d’un model educatiu no directiu i centrat en la persona i, com a conseqüència, tenen ràtios molt petites d’acompanyant/infant; i les famílies s’impliquen directament en la gestió del projecte, tant a nivell econòmic com en les diferents tasques de manteniment de l’espai.
     
    Es tracta d’una alternativa que respon a les necessitats de tenir cura de la primera infància, però també a “la necessitat que tenen moltes mares i pares d’acompanyar-se en l’experiència de la criança”. 
     
     

    *

    Un altre model familiar

     
    10. Promoure la corresponsabilitat d’homes i dones en els diferents models familiars
     
    Ja es poden impulsar 1.000 mesures en l’àmbit públic que si no són obligades i dins les llars continuen els rols de sempre, res no canviarà. El problema és que no es tracta d’una reivindicació que es porti a terme al carrer. Es barregen drets amb amor. Molt sovint la corresponsabilitat de les cures es transforma en disputes dins les parelles, on la recerca d’un equilibri pot portar al total desamor, i a divorcis on les dones —en disposar en general de menys diners— es veuen més perjudicades o en situació de vulnerabilitat. 
     
    És un peix que es mossega la cua perquè, en general, les dones guanyen menys; llavors són elles les que, quan és necessari, es queden a casa a cuidar dels infants i, per tant, seran sempre les que guanyin menys, tallen la carrera professional i alhora són estigmatitzades per les empreses.
     
    Les dones espanyoles dediquen per dia, de mitjana, tres hores més que els homes a tasques domèstiques.
     
    Per això és important promoure la corresponsabilitat a la llar i que les tasques domèstiques estiguin equitativament compartides.
     
    Hi ha moltes guies i cada vegada més eines en aquest sentit. Des de Barcelona, l’Ajuntament té en marxa, dins del Servei d’Atenció a Homes per la promoció de relacions no violentes, el projecte Canviem-ho, un catàleg de recursos i activitats formatives dirigides a la ciutadania i professionals. Les activitats són gratuïtes i s’estructuren a partir de cinc eixos temàtics: la corresponsabilitat i les cures, les paternitats, les masculinitats, les violències masclistes i les relacions afectives. L’eix de corresponsabilització, cures i autocures té com a finalitat principal “superar la naturalització de la divisió sexual del treball segons els rols de gènere tradicionals de pare/marit proveïdor i mare/esposa que cuida, per avançar en el reconeixement de la centralitat d’aquests processos com a indispensables per la vida”. Entre els objectius generals destaquen: la cura com a eix indispensable per la vida, la responsabilitat familiar dels homes en les cures, la gestió emocional i la necessitat de ser cuidat i de cuidar. A continuació, es desenvolupen les activitats indicant en cada cas el format, la durada i els continguts específics. Hi ha cursos, xerrades, i un catàleg de tallers i monogràfics com Homes que tenen cura d’altres i d’ells mateixos i Corresponsabilitat: apropiant-nos de la llar, que es desenvolupa amb metodologies vivencials.
     
     

    *

    Més accés a escoles bressol

     
    11. Augmentar les escoles bressol i els centres de cura públics. Universalitzar l’educació infantil i l’atenció a persones dependents
     
    El temps de cures posterior a la baixa maternal (per ara és maternal més que paternal, perquè no es tenen permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles), molt sovint no està cobert. Fins als tres anys no hi ha suficients places d’escoles bressol, i són cares.
     
    Segons les dades d’Eurostat, Espanya està en les últimes posicions de la llista europea en atenció a la primera infància, per diferents motius: perquè només dóna una baixa maternal de quatre mesos, i paternal de quatre setmanes; perquè hi ha molta més demanda que oferta a l’escola bressol pública, de 0 a 3 anys, perquè és poca l’ajuda que reben les famílies, en els casos que reben alguna cosa; perquè en els casos que es pot accedir a l’escola bressol pública els costos solen ser molt alts en relació amb els nivells salarials, i perquè hi ha molts infants per classe per a pocs mestres. Això passa a bona part d’Espanya, malgrat que, a l’igual que a d’altres països europeus, hi ha diferències dins del mateix país.
     
    L’educació de 0 a 3 anys està transferida a les comunitats autònomes i a la pràctica depèn en part fins i tot dels ajuntaments.
     
    Vuit països europeus (Dinamarca, Alemanya —des d’agost de 2013—, Estònia, Malta —des d’abril de 2014—, Eslovènia, Finlàndia, Suècia i Noruega) garanteixen a tots els infants el dret legal a una plaça d’educació infantil quasi des del seu naixement, i sovint immediatament  després de concloure el permís per cura de fills. En aquests països, la igualtat entre homes i dones és molt més alta que a Espanya.
     
    L’economia feminista no només demana més escoles bressol públiques, sinó també espais de cures per a gent gran o en situació de dependència, on les mancances són encara més grans. Els centres de dia i les residències no són suficients. I les privades són caríssimes. Les famílies fan malabars també amb la gent gran. Les que se n’acaben ocupant són de nou majoritàriament les dones, ja siguin de la família o contractades, en el cas que la família s’ho pugui permetre.
     
    Les economies feministes demanen solucions també en aquest sentit des de l’Estat.
     
     

    *

    També a les vacances

     
    12. Incloure els períodes de vacances a les escoles bressol
     
    Moltes escoles bressol privades ofereixen serveis també durant les vacances. Les públiques, no: acostumen a parar tres mesos a l’any. Això fa encara més difícil per les famílies conciliar l’atenció als infants amb la feina. Quan es parla d’universalitzar les escoles bressol es refereix també a la necessària coordinació total del món laboral i les cures en la primera infància, inclosos els períodes de vacances. En l’escolarització obligatòria també hi ha períodes de vacances de tres mesos en què la conciliació es fa molt difícil.
     

    *

    Ajuda a casa

     
    13. Ampliar la xarxa de recursos de suport a domicili
     
    Les economistes feministes reclamen que perquè hi hagi més igualtat es proporcionin des de l’Estat més serveis d’ajuda a domicili. Tant la gent gran com les persones dependents poden comptar en teoria amb recursos d’ajuda a domicili per afavorir l’autonomia personal i ajudar les famílies.
     
    No obstant això, els recursos són sovint ineficients. En general, les llistes d’espera són molt llargues. Els que se’n fan càrrec són majoritàriament les dones de la família, o en el seu defecte dones contractades per les famílies (normalment, dones immigrants que alhora deixen les seves pròpies famílies buscant feina).
     
    Quan arriben, els serveis poden ser de copagament. Les diferències entre les comunitats autònomes són molt importants. Pot variar la cobertura i els preus, així com el temps de suport.
     
    Per algunes famílies, disposar d’aquests serveis és essencial. Es dóna una atenció personal, que ajuda a mobilitzar la persona per aixecar-la, portar-la al llit, preparar-li el menjar, banyar-la, etc. També s’ajuda amb suport psicosocial, per la prevenció i reducció de la dependència, si fos possible, i s’ajuda amb les necessitats diàries com fer la compra o netejar.
     
    A nivell particular existeixen estratègies grupals, com les que es formen entre famílies amb necessitats semblants, que contracten un servei compartit.
     
     

    *

    Habitatge

     
    14. Establir plans d’habitatge amb perspectiva de gènere, que a més facilitin l’intercanvi de cures
     
    No és el mateix tenir un habitatge aïllat que viure en espais que incloguin llocs de trobada de veïns i veïnes. Tampoc és el mateix un habitatge on la cuina formi part integral de la vida a la llar que un amb la cuina separada i lluny de la vida social.
     
    Des de la dècada de 1960 hi ha hagut un canvi en el paper que exerceix la dona a la vida familiar. I a les facultats d’arquitectura hi ha més dones que homes. Aquesta participació, sumada a una creixent, tot i que lenta, participació dels homes a la cuina i les tasques de casa, han fet dels habitatges llocs millors i més inclusius per ambdós sexes. Òbviament, encara queda molt camí per recórrer i les dones continuen suportant una càrrega desproporcionada. Però aquesta participació de la dona en l’arquitectura ha fet que els nous plans d’habitatge ja tinguin aquest tipus de perspectiva. De fet, ja està vist com una mala praxis que els habitatges i els plans d’habitatge no tinguin perspectiva de gènere. Es tenen present ja espais de qualitat per a les activitats domèstiques, espais per a d’altres activitats, es valoren les cures i l’autonomia de les persones dependents, es verifiquen els espais segurs per la llibertat de moviments i es posa en valor la salut i el medi ambient, a més de la promoció de les relacions socials i la convivència.
     

    Les noves cases són llocs més amables pels que cuiden

    Els nous plans d’habitatge posen en valor les relacions socials

    Els nous plans han d’incloure residència i comerç de proximitat

    Per dur a terme aquestes polítiques, els ajuntaments fan primer un estudi d’impacte, on són les mateixes persones usuàries les que plantegen les necessitats. El sistema de cooperatives d’habitatges, on són els nous propietaris els que s’organitzen abans de començar a construir les cases, ha resultat molt fructífer.
     
    A més, les feministes plantegen que els plans dels nous habitatges tinguin en compte la conciliació, amb barris que no estiguin segregats ni especialitzats, on es pugui residir, comprar i treballar. Hi haurà d’haver equipaments ben repartits, un bon accés al transport públic i suport al comerç de barri. També s’han d’incloure entre els habitatges espais per a oficines, tallers i altres negocis. Els comerços donen vida al barri i per això és necessari assegurar-ne la presència. Una de les fórmules proposades és reservar sòl amb aquest fi. Es busquen fórmules de gestió que els faci viables.
     
    Algunes propostes incideixen fins i tot en incloure dins el tram urbà algunes naus industrials, que ara solen estar sempre a polígons. Proposen analitzar els pros i els contres de fer-ho de diferents maneres, però alguns veuen més avantatges que desavantatges, com la proximitat al lloc de treball, l’aprofitament dels recursos, la vitalitat de la convivència...
     
    Un altre dels aspectes a tenir present és la densitat de la població per garantir la sostenibilitat urbana i mediambiental. Les urbanistes feministes sostenen que hi ha d’haver un equilibri perquè no hi hagi zones de baixa densitat de població, i altres amb massa gent. És per això que no només s’ha de mirar on i a qui s’adjudiquen els habitatges, sinó que també cal dotar d’activitats socials, culturals, comercials o d’un altre tipus que contribueixin a alimentar la vida urbana.
     
     

    *

    Des de casa

     
    15. Facilitar el teletreball i la flexibilitat horària
     
    Si es vol, es pot. L’antic horari partit, amb dues hores per dinar i sortint a les set o a les vuit del vespre és una opció cada vegada menys escollida en el món de les empreses. Existeixen mil maneres de facilitar la conciliació amb el teletreball i flexibilitat horària. Per exemple, hi ha empreses que compacten les jornades perquè quedin tres tardes lliures. Existeixen també aplicacions per a mòbils que faciliten la gestió del temps de la plantilla, altres empreses han implementat pel seu compte -perquè genera satisfacció als treballadors i a les treballadores- la famosa jornada de 35 hores, o han canviat a jornades contínues de sis hores. Han organitzat dissabtes festius cada ixs setmanes, rotació de torns o bancs d’hores per recuperar el temps quan no s’hi ha pogut ser per encaixar les necessitats personals amb les laborals.
     

    L’horari tradicional fins molt tard cada vegada té menys adeptes

    Algunes empreses ofereixen vacances fraccionades a la carta

    Les reunions de feina també han de tenir en compte la conciliació

    Algunes empreses també ofereixen la possibilitat de fer vacances fraccionades a la carta, o compaginar les últimes setmanes de baixa maternal amb la jornada a temps parcial, i d’acumular hores de lactància.
     
    El teletreball és una altra de les fórmules, cada vegada més utilitzada per les empreses, encara que sigui un dia per setmana. Algunes empreses proporcionen fins i tot ordinadors portàtils per a tot el personal que ho requereixi per motius professionals amb connectivitat a la xarxa interna, l’ús de videoconferències a tots els centres i reunions online. Estudis com el de l’Observatori de Recursos Humans de Trabajando.com (la xarxa més extensa de treball a Iberoamèrica) demostren que aquesta flexibilitat que les empreses ofereixen fa més feliç a la gent que hi treballa i, per tant, augmenta la productivitat.
     
     

    *

    En horari laboral

     
    16. Establir obligatòriament les reunions i les formacions en horari laboral (amb hores límit, quan sigui possible)
     
    Actualment, les reunions es fan a qualsevol hora del dia. Les empreses i les organitzacions no tenen en compte la vida personal. L’horari laboral es pot extendre a hores que corresponen a la vida personal, després del tancament de l’oficina i fins i tot en cap de setmana. Això comporta sempre problemes per tenir cura dels infants o de la gent gran, o simplement per encaixar-hi la vida personal. Les feministes insisteixen en el respecte a aquest món privat i demanen que l’establiment de les normes de protecció d’aquests drets es faci de manera obligatòria.
    Este artículo sólo es posible con tu colaboración.
    Haz una donación

    Todavía no hay comentarios, sé el primero en opinar

    Escribe tu comentario

    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.
    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.
    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.