Un pla de negoci per canviar el món

En la dècada de 1970, l’afany per superar el capitalisme i avançar cap a una societat més justa podia portar alguns fins i tot a agafar les armes. Avui, del mateix afany pot sortir un DAFO i un pla de negoci.
L’economia solidària, un segment de l’economia social que es planteja obertament la transformació social a partir de l’activitat econòmica —l’empresa, el consum— ha deixat de ser una simpàtica utopia per convertir-se en una realitat molt tangible i en expansió. A Espanya ha passat de facturar 171 milions d’euros anuals a 379 milions en l’última dècada i ha irromput a sectors que fa molt poc semblaven inabastables, com l’energia, la banca i les telecomunicacions a través de cooperatives que comencen a oferir la mateixa cartera de serveis que les multinacionals, però amb un funcionament i uns objectius a les antípodes.

El sector, que organitzativament bascula a Catalunya a través de la Xarxa d’Economia Solidària, començada a teixir a mitjans de la dècada de 1990 i creada formalment el 2003 amb l’embranzida dels fòrums de Porto Alegre, ha trencat a més la closca de l’ou, si és que alguna vegada la va tenir, i ha sortit a l’exterior sense por a barrejar-se per intentar contagiar-ne altres: en primer lloc, al conjunt  de l’economia social —que segons xifres oficials dóna feina a 2,2 milions de persones a Espanya i genera l’1% del PIB—, però també a pimes, empreses mercantils amb vocació social i fins i tot a la mateixa Administració, sobretot aprofitant l’impuls de la maror de canvi a les grans ciutats i amb epicentre a Barcelona, que aspira a convertir-se en referent internacional de l’”economia plural”.

ECONOMIA BONSAI?

L’economia social en el seu conjunt, que a Espanya està representada per Cepes —de la qual la XES, a través de l’organització germana d’àmbit espanyol REAS, en forma part—, ja té per definició característiques pròpies que la distingeixen de la clàssica mercantil: en cooperatives, societats laborals, mútues, fundacions i associacions, el factor central és el treball o el fi social determinat en comptes del capital o els dividends, amb la qual cosa el treball estable és un objectiu prioritari i l’eix que estructura tota l’activitat, que s’organitza de manera més democràtica i equitativa.

La facturació s’ha més que duplicat en una dècada i s’acosta ja als 400 milions d’euros

L’auditoria o balanç social ajuda a avaluar les empreses més enllà del compte de resultats

Però l’economia solidària vol anar fins i tot més enllà: aspira a contribuir activament a un canvi de model econòmic que superi el capitalisme. I sense embuts, com escriu Jordi García, un dels principals referents del moviment, que adverteix del perill de “conformar-se amb ser una eterna economia bonsai”. “En aquests moments, amb resistir no n’hi ha prou. L’economia social i solidària té una altra cara: la de moviment social. Com a tal hem de contribuir més activament encara a canviar el capitalisme per un altre sistema econòmic més just, més democràtic i més sostenible”.

Per aquest sector, no n’hi ha prou amb quedar-se satisfet si la forma jurídica de l’empresa és cooperativa, sinó que convé explorar amb atenció “què fa, com ho fa i quin impacte real té”, en paraules de Xavier Teis, de Coop57, un dels instruments financers clau de l’economia solidària, present ja en sis comunitats autònomes i que gestiona 32 milions d’euros. Teis explica que aquesta cooperativa de serveis financers no només decideix si otorga un crèdit en funció dels criteris bancaris tradicionals —el podrà retornar?— o segons l’impacte social aïllat del projecte que es finançarà —és ecològic?—, sinó que examina a l’empresa en el seu conjunt amb criteris de fons: “Si una empresa molt solvent ens demana un préstec per posar plaques solars, però la seva activitat contamina o té diferències salarials enormes, no l’hi donaríem”, explica. I afegeix: “La raó de ser de Coop57 és finançar projectes que ajudin a la transformació social”.

Xavi Palos, cofundador de la XES, posa un altre exemple gràfic: “Imagina’t una empresa que fabrica armament i que decideix transformar-se en cooperativa: és una bona notícia? Per nosaltres, no”. Compte: les relacions amb el moviment cooperatiu —i el conjunt de l’economia social— són bones i una part substancial dels actors de l’economia solidària són també militants del cooperativisme, com el mateix Palos, que va treballar més de dues dècades en la missatgeria Trèvol i presideix la Fundació Roca i Galès de foment del cooperativisme. Però des d’aquesta perspectiva, la figura cooperativa seria més aviat una causa necessària, però no suficient; un punt de partida més que no pas d’arribada.

En aquest esquema adquireix una rellevància especial l’auditoria o balanç social, una eina que explora les entranyes de l’empresa per conèixer com funciona i quin impacte real té en la societat no des de les rutines de les auditories clàssiques, centrades en el compte de resultats, sinó des d’aquesta altra lògica: hi ha canals oberts per a la participació democràtica? Quina és la forquilla salarial? Existeix equitat de gènere? Hi ha vies de conciliació familiar? L’activitat de l’empresa, beneficia el territori on opera?

Després d’anys d’assaigs, aquestes auditories socials han generat estàndards internacionals amb indicadors mesurables, que les organitzacions adapten a la seva realitat concreta amb eines tecnològiques senzilles i a disposició de totes les empreses interessades a passar-les. Així aconsegueixen, a més, una mena de segell de garantia que, segons les enquestes, cada vegada reclamen més consumidors.

La fórmula jurídica de cooperativa pot ser causa necessària, però no suficient

“Això no va de ‘hippies’; tots sabem que necessitem tenir empreses viables i ben gestionades”, diu Palos

Eines originals com els avals mancomunats personals ajuden a obrir noves vies de finançament

Tot aquest edifici de diversos pisos (empreses on no mana el capital, democràtiques, equitatives, generadores de treball estable i que aspiren a servir també per a la transformació social) necessàriament precisa fonaments sòlids perquè en cas contrari es desmoronaria. És a dir: han de ser també empreses viables, ben gestionades i amb balanços sanejats i generadores d’excedents —una altra cosa és a què es destinen—, unes premises que abans no sempre tothom tenia clares i que avui són àmpliament compartides. “Això no va de hippies: tots sabem que per aconseguir els nostres objectius el requisit previ és tenir empreses viables i ben gestionades, per bé que amb criteris coherents amb el que volem aconseguir”, subratlla Palos.

“No ens espanta cap paraula: economia, empresa, mercat, gestió... Li afegim l’adjectiu social perquè en el marc hegemònic signifiquen el que signifiquen, però tenim molt clar que ho hem de fer bé i ser viables com a empreses”, remata Carlos Rey, secretari tècnic de REAS.

EDUCACIÓ FINANCERA

Teis admet que els vells clixés encara no han desaparegut del tot i tampoc el voluntarisme, però els progressos són ràpids. Coop57 i Fiare Banca Etica —el referent de banca ètica de base cooperativa— estan ajudant molt a avançar en aquesta direcció perquè no relaxen l’exigència a l’hora de concedir crèdits i, en paral·lel, aporten educació financera al sector. Una altra cosa és que incorporen mecanismes que la banca tradicional no ofereix, com els avals mancomunats personals —en què la garantia es trosseja entre tota la base social de l’entitat que demana el crèdit—, i valoren aspectes com la capactitat de crear xarxes i la motivació, entre altres. “Aquí no hi ha bonisme perquè deixem diners de socis i no els podem perdre”, insisteix Teis, que ressalta que els projectes només es podran obrir pas si estan ben gestionats i demostren utilitat sense haver d’apel·lar només a la ideologia o motivació dels consumidors. I posa l’exemple de Som Energia, cooperativa proveïdora d’energia verda que amb prou feines un lustre ha superat els 30.000 socis: “Per què tanta gent es fa sòcia de Som Energia? Perquè és ecològica, funciona molt bé i no et surt més car. Si únicament fos més ecològica, no tindria viabilitat”.

Els projectes no poden apel·lar només al compromís, sinó que han de ser també eficients

Avui ja és possible quasi viure dins de l’economia solidària, però l’objectiu és sortir més enllà

Som Energia és un dels exemples emblemàtics d’aquest canvi de rasant de l’economia solidària, que de sobte ha entrat en àrees tan estratègiques com l’energia, la banca i les telecomunicacions, on Som Connexió, per exemple, mira de replicar el model en la telefonia. En només un any i mig suma 2.000 socis i 2.800 contractes, malgrat que fins ara només oferia servei de mòbil —ara ja té a punt ADSL i fix— i amb la dificultat afegida que, “a diferència de l’energia, les infraestructures són totes privades i cal entendre’s amb els seus propietaris”, recalca Mercè Botella, de l’equip de gestió. Però és optimista: “Costarà, però tenim una gran oportunitat d’aconseguir la sobirania tecnològica”.

“Des del neoliberalisme es voldria enclaustrar l’economia social només dins del camp de les cures o de l’atenció als més vulnerables i que no surti d’aquí. Òbviament, hi ha entitats treballant molt bé en aquests àmbits, però l’economia social i solidària va molt més enllà, té ambició i ha irromput en els sectors claus de qualsevol economia”, explica Jordi Via, històric del moviment avui al capdavant del Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona.

MERCAT SOCIAL PER A TOT

Aquesta penetració cap a quasi tots els àmbits de l’economia és una de les novetats recents que millor reflecteixen l’auge del sector. Avui pràcticament és possible viure dins de l’economia solidària: tenir un compte corrent i tarjeta de crèdit, les assegurances, el telèfon mòbil, la llum, anar al cinema, llibreries, editorials, l’alimentació, els serveis jurídics, la comptabilitat... Pensa en alguna cosa i és gairebé segur que ja existeix en aquest camp una oferta de l’economia solidària també competitiva en termes convencionals.

Les fires anuals que se celebren a diverses ciutats d’Espanya —per l’última de Barcelona, l’octubre del 2016, hi van passar ja 21.000 persones, i per la de Madrid, el juny del mateix any, més de 10.000— són la millor visualització d’aquest fenomen: s’hi troba de tot. Però hi ha una altra qüestió igual de rellevant que simbolitza també el canvi de xip: ja es pot viure dins de l’economia solidària, sí, però el seu objectiu no és quedar-se aïllat en aquesta mena d’oasi, com si es tractés d’un recés de pau en un món hostil, sinó que està clara l’ambició de sortir fora precisament perquè el món deixi de ser hostil. Ja hi ha un “mercat social”, però l’economia solidària no vol ser un gueto, sinó que s’ha llançat a construir aliances i sinèrgies molt més enllà.

Les fires de Barcelona i de Madrid van sumar el 2016 més de 30.000 persones

‘Empresa ciutadana’, punt de trobada de mercantils socials i cooperatives

L’èxit de l’economia solidària depèn del contagi al conjunt de l’economia

Aquesta actitud exigeix, necessàriament, enterrar qualsevol temptació que pogués ser percebuda com a talibana i reconèixer els punts en comú amb actors econòmics molt diversos, fins i tot convencionals, amb els quals també pot compartir moltes coses, especialment en aquests temps de globalització neoliberal sense regles.
Segons un estudi recent d’Anna Fernández i Ivan Miró, l’economia cooperativa, social i solidària de Barcelona genera pels volts del 8% de l’ocupació de la ciutat. La part estrictament d’“economia solidària” d’aquest percentatge és petit, però hi ha cada vegada més aliances que empenyen cap a una mateixa direcció. I l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona, compartida pel sector, no és només que l’economia social i solidària guanyi múscul, sinó sumar actors —autònoms, pimes, empreses compromeses amb l’entorn— cap a una economia “més plural, justa, sostenible, equitativa i respectuosa amb el medi ambient”.

El punt de trobada d’aquesta coalició en construcció, que aspira a involucrar també empreses mercantils, és el concepte d’empresa ciutadana, habitual en l’argot de l’economia social des de fa vint-i-cinc anys, i que implica desdibuixar la frontera que separa les cooperatives de les mercantils amb sensibilitat social o com a mínim no convertir-la en un mur. Com diu la Carta de l’empresa ciutadana, de 1992, “és ciutadana tota empresa que actua amb un esperit de codesenvolupament amb el seu entorn i es reconeix responsable del seu avenir, que es declara solidària amb el destí de la comunitat on viu”.

Està clar que l’èxit de l’economia solidària no es pot mesurar únicament pel compte de resultats o la facturació, però tampoc només pel creixement del nombre de cooperatives o d’empreses que superen el balanç social. Ni tan sols pel múscul del sector aïllat, per molt que creixi i s’expandeixi, sinó més aviat per la capacitat de contagiar el conjunt de l’economia, les polítiques públiques i la societat: que l’ànsia per transformar el món porti a redactar molts plans de negoci que no ho fiïn not al fervor militant.

Text publicat a la revista Alternativas Económicas  número  43 (gener de 2017)