Lluitar pel que hauria de ser obvi

  • Potser, vés a saber, les nostres filles llegiran aquest extra d’aquí 50 anys i no s’ho podran creure. Amb sort, diran: De veritat que la situació de les dones al 2018 era aquesta? Algunes de les reivindicacions de l’economia feminista semblen tan elementals que no s’entén que avui, en ple segle XXI, quan s’han aconseguit tantes coses les polítiques vagin encara tan a remolc en aquests temes.


    SOBRE LES ESPATLLES DE LES DONES

    A les que hem crescut amb la possibilitat de comprar un pis, conduir, treballar sense el permís de cap home o separar-nos quan ens doni la gana ens resulta inconcebible que aquests actes no fossin possibles per les nostres mares. I si analitzem les polítiques actuals amb calma, persisteixen les desigualtats. Com pot ser que el pes de les cures recaigui encara majoritàriament sobre les dones? Per què l’Estat es renta les mans (sense serveis universals d’escoles bressol ni de dependència) sobre qüestions tan importants com la criança i les necessitats de les persones grans, de les quals es fan càrrec les dones en un 80% del temps sense cap reconeixement? És més: no només no és reconeguda aquesta activitat, sinó que qualsevol aspecte relacionat amb el temps dedicat a tenir cura de qui ho necessita serà castigat per les empreses. I a nivell públic el càstig es tradueix entre altres coses en una reducció de les pensions. Avui, per exemple, tal com està pensat el model, pot passar que si la dona es mor abans que el marit, ell pugui obtenir una pensió de viduïtat més quantiosa que la que ella mateixa podria obtenir en vida.

    El sistema públic de pensions encara està molt impregnat d’unes lleis i normes plantejades en un món en què els homes eren els encarregats de guanyar-se el pa i elles de les cures, quedant al 100% a mercè del marit.

    Les normes estan fetes per a pares treballadors i mares mestresses de casa

    La pensió de viduïtat que deixi una dona pot superar la que ella tingui en vida

    L’economia feminista planteja que s’utilitzi la lògica de la igualtat. Demana canviar aspectes ridículs de la realitat social, política i empresarial, que afecten especialment els drets de les dones, que haurien de ser obvis i efectius, però que a la pràctica no ho són.

    El sistema no té veritablement en compte les famílies monomarentals (formades majoritàriament per dones) ni tampoc dóna als homes sols amb fills els pocs beneficis que s’arriben a concedir a les mares soles. No té en compte, en definitiva, altres possibilitats diferents de les d’una família tradicional com les “de tota la vida”.

    Les lleis i les normes han estat elaborades sobretot per homes, i es nota. Per exemple, el sistema considera que els serveis de primera necessitat, com poden ser la llet, els ous i les fruites, tinguin un IVA super reduït del 4%. Però no es recorda dels productes de primera necessitat que són específicament femenins, com les compreses o les tovalloles higièniques, que paguen el 10%. A l’IRPF són les rendes baixes, majoritàriament femenines, i especialment quan la parella fa una declaració conjunta, les més perjudicades.

    Hi ha moltíssims exemples. Tants com propostes de canvi per part de l’economia feminista. ¿No és ridícul, per exemple, que els horaris de les escoles siguin tan diferents dels horaris laborals dels pares i les mares? Qui es podrà ocupar d’aquests nens i nenes quan surtin de l’escola? Sobretot les mares (o les àvies) perquè guanyen menys diners i perquè contractar algú per ocupar-se’n molt sovint no els surt a compte. Aquesta situació perpetua la condemna de les dones a viure en un estat de més vulnerabilitat i dependència. Per què vivim en un sistema que passa de llarg qüestions tan visibles, tan clares i tan habituals com aquestes?

    L’Estat (i el sistema) carrega sobre la dona les cures, i es renta les mans

    Una dona que dedica temps a la llar és castigada a la feina i a la pensió

    Les estadístiques necessiten ser repensades tenint present les dones

    Les dones espanyoles dediquen cada dia tres hores més que els homes a tasques relacionades amb la llar i la família. Viuen esgotades. La vaga feminista del 8 de març i les últimes mobilitzacions de les dones han posat aquests temes al centre del debat. És important que la pressió continuï. Que es doni visibilitat a tantes injustícies que afecten les dones a tants sectors de la societat. Per això és fonamental que fins i tot l’estadística, la manera de descriure la realitat als estudis analítics, pugui incloure les dones. Ha d’incloure la “perspectiva de gènere”. Novament: no es demana res més que allò obvi. És com hauria de ser un estudi de qualitat. Actualment, per exemple, la pobresa de les dones no es percep clarament perquè la manera de mesurar el risc de pobresa té en compte la renda de les famílies en conjunt, i no a homes i dones per separat. Ja no es tracta ni tan sols de defensar els drets de les dones, sinó d’analitzar la realitat amb rigor i no amb un biaix mental que ennuvola la vista.

    És necessari que visualitzem el que és injust (i ridícul) del sistema, avui. I mirem de canviar-ho. Nosaltres ho fem a través d’aquest extra. Perquè no siguin les nostres filles, sinó nosaltres mateixes les que ja puguem dir: això passava abans.

    Este artículo sólo es posible con tu colaboración.
    Haz una donación

    Todavía no hay comentarios, sé el primero en opinar

    Escribe tu comentario

    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.
    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.
    (If you're a human, don't change the following field)
    Your first name.